Això sembla bastant fàcil.. o no

Després del petit shock d’ahir hem decidit, com diu una bona amiga, acceptar el que hi ha i mirar de transformar-ho en la versió més positiva possible. I crec que ho hem aconseguit prou. Demà anirem a parlar amb aquesta gent i els hi farem una proposta que encaixa amb el que ells necessiten sense que impliqui que nosaltres usem el nom de la nostra empresa com a mitjà per a aconseguir-ho. Però avui no parlo més del meu projecte perquè començoa endinsar-me –poc a poc- en algunes de les complexitats de la realiatat India i les vull escriure abans no me n’oblidi. Potser d’aquí dues setmanes escriuré que estava completament equivocat.

Cada dia, quan acabem la feina, els deu companys ens reunim i parlem una mica del que ens està passant, de com són els clients, especulem sobre la India... bé, ja us ho podeu imaginar. El cas es que avui, em sembla que 4 dels 5 grups hem tornat (per raons diverses) amb la pregunta? “de fet això es pot resoldre d’una manera bastant senzilla, com és que no ho han fet?”. No tinc clara la resposta, ni si és una resposta particular per a la India o també per a altres països en vies de desenvolupament, però el que és absolutament cert és que vagis on vagis (amb excepcions, és clar), sempre veus 4 o 5 cops més persones per fer una feina de les que en realitat un pensaria que fan falta (a l’aeroport per revisar les maletes, a la recepció de l’hotel, a les oficines dels clients on hem anat,..). I en canvi, les feines no acaben de tirar endavant.

La sensació (i de moment només és una sensació) és que a l’hora de fer una feina, tothom li va dient al del costat que ho faci i ningú no acaba de sentir-se responsable de fer la cosa en qüestió. A tot això, crec, es deu sumar el tema de les castes en el sentit de que segons qui no li pot dir a segons quin altre que faci una determianada feina. Hi ha unes jerarquies estrictes però gens aparents als nostres ulls que s’han de respectar i que tenen com a efecte que coses que hauria de ser molt senzill resoldre no es resolguin.

El tema de que hi hagin moltes persones per fer una mateixa feina suposo que es inevitable (a priori, almenys), en un país amb una superpoblació com aquest i on deu costar menys contractar a algú més que pararse a pensar com fer millor les coses. I si això no deu ser fàcil d’evitar, encara ho deu ser més el tema de les castes. El proper dia parlo de les castes perquè el tema és més complicat del que sembla. La conclusió però, sembla que hauria de ser que hi ha un parell de factors molt dificils de modificar que fan que les coses més senzilles a vegades s’encallin de mala manera. A tot això, afegir que a un dels companys li han dit que ningú de més de 40 anys s’acosta de cap manera a un ordinador.

Ja sé que estic rollista però volia deixar per escrit també un parell de coses relatives a l’educació dels nens abans no me n’oblidi. A la visita que vam fer dilluns, ens va sorprendre molt la manera com reeducaven als nens que recullen del carrer. La filosofia era que qualsevol cosa que vulguis que facin els nens has d’aconseguir que els surti d’ells, mai obligar-los perquè llavors es reboten i encara es tanquen més (sembla lògic). Si quan arriben a la casa volen estar 3 dies pintant els deixen fer-ho; fins que es cansen; i quan això passa els pregunten, “i ara què vols fer? Vols anar 10 minuts a classe amb els altres nens?” i així poc a poc van introduint regles i normes però sempre deixant que sigui el nen qui decideixi el moment, ells l’únic que fan és estimular-lo per a que aquest interès sorgeixi per si sol. Naturalment van assegurar que el sistema funciona i que no es troben amb nens que no vulguin fer res mai i siguin uns dropos integrals com tants hi ha en la nostra societat. No tinc prou experiència per avaluar si això realment pot ser així o no, però em va sorprendre molt. Dir també que això és la filosofia del centre aquest; els nens hindús de classe mitja o alta (pel que ens han explicat) solen estar molt molt mimats i a l’escola segueixen unes disciplines horaràries i d’estudi molt rigoroses tipus les escoles occidentals.

Ultim punt “curiós” del tema educació. O més aviat de les escoles en sí. A la gran majoria d’escoles públiques de gent poc afortuanada, les noies deixen les classes als 12 anys. Algun tema religiós? Alguna necessitat a la familia de treballar? Nop. Resulta que les escoles públiques per als menys afortunats es construeixen amb una financiació que no inclou els lavabos. No sé com els nens/nenes s’espavilen però arriba un moment que les nenes necessiten una certa intimitat i en no trobarla prefereixen no anar a classe. Sense comentaris.

Bé, ara sí, acabo, no sense abans amençar als potencials lectors (a aquestes alçades no sé si en deu quedar cap ja pobres) que m’acabo de comprar un llibre sobre l’essència dels Vedas, els llibres originals dels quals surt tota la filosofia hindú i derivats. Quins dinars més apassionants que ens esperen a "l'Alberg" quan torni...

Namaste