Hoy es el último día que escribo el blog. Vine aquí por un lado con muchas ganas de dar una parte de mi tiempo a la sociedad y por otra la de enfrentarme a un entorno distinto y desafiante en muchos aspectos. Y, todo hay que decirlo, creo que he tenido suerte de encontrarme trabajando en una compañía que me ha permitido hacer las dos cosas a la vez en su nombre.
Desde el primer día, desde mucho antes de llegar en realidad, mi preocupación estaba en si podría hacer algo útil aquí. No solo por el escaso tiempo (cuatro semanas pasan volando) sino por mis habilidades o conocimientos respecto al trabajo que se me pediría hacer. Trabajo que, por otro lado, hasta que no llegamos no estuvo nada claro (de hecho cambió completamente respecto a lo que nos habían dicho inicialmente).
Creo que he cambiado de opinión bastantes veces respecto a si podía realmente hacer algo o no pero llegados a este punto creo que la respuesta es que sí. Puede que no sea mucho, pero mientras charlaba hoy con “nuestras chicas” después de la conferencia de prensa, creo que hablaban sinceramente cuando decían que habían aprendido cosas trabajando con nosotros y que la BBDD que les habíamos diseñado las iba a ayudar.
En realidad, y creo que a mis otros compañeros les ha pasado lo mismo, lo que parece que más han apreciado es nuestra distinta manera de enfocar las cosas. Esa misma diferencia que al principio creaba barreras y, en algún caso (no el nuestro) incluso desconfianza!
Desde luego no han cambiado su mentalidad y forma de hacer básica, pero sí que da la sensación que pueden y quieren incorporar algunas cosas nuestras que les ayuden a ser más eficaces en su trabajo. Y parece que este deseo o voluntad existe desde el momento en que se crea un vínculo de confianza, nunca antes. He quedado en todo caso con ellos que una vez al mes tendríamos un breve contacto para ver cómo avanzan y supongo que pasados unos meses será el momento de evaluar si realmente algo caló. Espero que sí.
El feedback respecto a nuestro trabajo lo va a gestionar la ONG que nos ha enviado y nos lo darán en las próximas semanas pero será una cosa más bien oficial que seguro que en cualquier caso será bueno. Prefiero quedarme con los comentarios que nos han hecho a nivel personal y que han sido realmente bonitos.
No puedo escribir en un par de párrafos más lo que me llevo de aquí porque es mucho (bueno y no tan bueno) tanto a nivel cultural como puramente personal. Pero puedo resumirlo en que me alegro mucho de haber hecho el viaje y haber tenido la oportunidad de disfrutar de esta experiencia; a los que vea al volver que se preparen porque tengo rollo para rato. Y no quiero acabar el blog sin mencionar que, entre las cosas muy buenas que me han pasado, ha habido el conocer y trabajar con los compañeros de IBM del equipo, creo que -como en tantas otras cosas- he tenido mucha suerte.
Quiero dar gracias a todos los que me habéis “acompañado” estas cuatro semanas. La verdad es que esto de tener que escribir un blog cada día me parecía un tostón pero se ha acabado convirtiendo en una especie de diario de viaje, y vuestros comentarios sin duda me han hecho más fácil sentarme cada día delante del ordenador. Pero sobretodo, quiero aprovechar para dar gracias a mi jefa Marian por apoyarme en mi “capricho”, a pesar de que esto le ha generado algún dolor de cabeza.
Acabaré con una pequeña anécdota que pasó el fin de semana pasado.
El sábado por la tarde, casi ya de noche, mi compañero de proyecto y yo nos fuimos a la otra punta de la ciudad, a una especie de parque donde hay montones de tiendas de souvenirs. Alquilamos un rickshaw para ir y le pedimos al conductor que nos esperara a la salida. Cuando salimos, nuestro rickshaw había desaparecido y los conductores que había por allí, sabiendo que estábamos un poco vendidos, querían cobrarnos unas cantidades absurdas para volver al hotel. Pasaron más de 15 minutos antes de que uno de ellos se decidiera a llevarnos por una cantidad más o menos razonable.
Durante todo el tiempo que estuvimos allí, una multitud de niños “de la calle” (de unos 5 o 6 años), de esos mismos que la ONG con la que hemos trabajado intenta rescatar, se agolparon a nuestro alrededor pidiendo rupias. Les dimos algunas monedas pero -no son tontos- vieron que estábamos un poco perdidos y se abalanzaron sobre nosotros pidiendo más. Llegó un momento en que cada uno tenía a ocho o diez niños tirándole de las mangas de la camisa o del pantalón.
Sinceramente, es la típica situación que me hubiera agobiado bastante hasta que me di cuenta de que, en realidad, más allá del dinero que probablemente tenían que entregar a algún mafioso local, lo que querían era jugar con esos bichos blancos y que hablaban raro. Así que empecé a hacer una cancioncita con el “no, no, no” a sus peticiones de rúpias i pronto estaban todos cantando la tonadilla entre risas. Luego me dediqué a saludar a cada uno de ellos dándoles la mano como si fueran grandes señores y a las niñas les cogí la mano como si fueran una princesa.
Cuando jugando hice una reverencia a estas niñas, con gran sorpresa para mí, entornaron los ojos, casi ruborizadas, y se apartaron unos pasos tímidamente pero con una gran sonrisa. Más allá de sus ropas raídas y sucias y su pelo desordenado, más allá de las difíciles circunstancias en que seguro debían vivir, había una especie de inocencia esencial y de esperanza en los ojos de esas niñas que me llegó al alma.
Y es que a veces hace falta muy poco para generar una sonrisa, y eso ya es ayudar.
dijous, 18 de març del 2010
dimecres, 17 de març del 2010
Karma
“Todas la cosas que al mar tiramos nos las devuelve siempre la marea...” diu una cançó. Suposo que es podria prendre com a definició bastant exacta del que és el Karma per als hindús. De fet, jo ho crec. No en la part del Karma traspassat a altres vides perquè això implica creure en la reencarnació cosa que no va amb mi. Però sí en el sentit que tot el que fem té conseqüències: algunes les veiem de seguida i són molt obvies, altres tenen un efecte tangible però triguen tant que no acabes de relacionar l’efecte amb la causa, i després hi ha tots aquells efectes que tenen conseqüències subtils i que, en la majoria dels casos, ens passen desaparcebuts però que no vol dir que no existeixin.
No sé quina part del Karma respecte al que hem fet els altres dies ha funcionat però el cert és que avui tot ha anat perfecte. Després d’agafar una emprenyada ahir perquè tot semblava haver-se aturat i els nostres esforços –en part- perduts, avui hem tingut una sorpresa. Hem arribat a les deu, pensant que no trobaríem a ningú i que si trobàvem a algú la presentació no estaria feta i molt menys estudiada. De fet tots dos n’estàvem força convençuts. Error. Una de les noies no ha vingut (encara no sé perquè) però les altres dues a les deu i un minut han arribat, amb la presentació acabada (i ben feta a més) i la xerrada preparada.
Hem fet la simulació suposant que nosaltres érem donanats, els hi hem corregit algunes coses, ho han acceptat tot de molt bon grat i no puc dir res més que, almenys en aquest cas, era qüestió d’una mica més de paciència amb elles.
Quan han acabat els hem donat els regals que els portàvem de les nostres ciutats i, una altra sorpresa, elles (i el director) ens han fet també uns regals (unes estatuetes del Charminar i el Taj Mahal). També m’ha sorprès el fet que em sembla que és el primer cop que els sento dir “gràcies”.
No és que siguin uns desagraits però quan els hem donat alguna cosa relacionada amb la feina (ahir mateix els vaig regalar dos llibres d’informàtica i a una de les noies li vaig retocar un tros de la programació en VBA del seu full Excel) no han dit ni piu. Un somriure, això sí, però ja està. Ara bé, quan els regals han estat una cosa més de tipus personal llavors sí, moltíssimes gràcies per tot arreu i agraïments. Deixo les conclusions a l’aire.
Per als àvids de resultats concrets (jo m'incloc) la llista de coses que hem fet es podria resumir en:
1 - Una presentació -que han fet majoritàriament les noies seguint les nostres instruccions- per fer als possibles donants. Sembla poc (qui no és capaç de fer una presnetació en un matí??) però la dificultat aquí ha estat entendre ben bé què volien/necessitaven i explicar-los com fer, no només aquesta presentació, sino qualsevol altra.
2 - Una BBDD que està en aquests moments dissenyada i mig implementada per gestionar totes les donacions i el que està aconseguint cada una de les tres noies a nivell individual. Això és el que segurament ha anat millor perquè el noi d'informàtica, a pesar d'algunes dificultats de comunicació cultural, és força espavilat i té ganes de fer-ho. Hem aconsguit a més que una persona de IBM Hyderabad li doni un cop de mà si s'encalla les properes setmanes acabant la implementació. Haig de donar gràcies aquí a la Melanie perquè l'exmeple que em va donar del casal, encara que no l'hem reaprofitat directament, ha servit per a que entenguessin el model al que havien d'arribar.
3 - Una llista d'unes 70 accions categoritzades en diferent àrees per a que millorin la seva estratègia d'obtenció de fons. La majoria de coses són força bàsiques en realitat però és que no tenien res.
4 - Un nou model salarial en base a objectius per a les tres noies de manera que es sentin motivades a aconseguir més pasta. Això em temo que és el que més costarà d'implantar perquè elles estan molt contentes amb el seu salari fix. Però aquí sí que poca cosa podem fer, és decisió seva.
5 - Una sèrie de programets en Visual Basic per a manegar més eficientment la cerca d'informació en unes fulles Excel que fan servir per controlar les zones de la ciutat on han d'anar a buscar paper. Per a algú que sap VB segur que és una xorrada però jo que no sóc cap expert m'hi vaig tirar un matí ben llarg.
6 - I potser el més "tonto" i el que menys ens ha costat però que els pot ajudar més, que és el contacte amb varies organitzacions internacionals que es dediquen a recaptar fons i distribuir-los per organitzacions amb perfils exctament com el seu.
Demà ens han preparat una roda de premsa amb televisió i diaris locals que entre unes coses i altres em sembla que ens portarà tot el dia. Serà el punt final a l’aventura, però això ja ho explicaré demà.
Les noies: la Santochi (a l'esquerra) i la Suchita (a la dreta)
No sé quina part del Karma respecte al que hem fet els altres dies ha funcionat però el cert és que avui tot ha anat perfecte. Després d’agafar una emprenyada ahir perquè tot semblava haver-se aturat i els nostres esforços –en part- perduts, avui hem tingut una sorpresa. Hem arribat a les deu, pensant que no trobaríem a ningú i que si trobàvem a algú la presentació no estaria feta i molt menys estudiada. De fet tots dos n’estàvem força convençuts. Error. Una de les noies no ha vingut (encara no sé perquè) però les altres dues a les deu i un minut han arribat, amb la presentació acabada (i ben feta a més) i la xerrada preparada.
Hem fet la simulació suposant que nosaltres érem donanats, els hi hem corregit algunes coses, ho han acceptat tot de molt bon grat i no puc dir res més que, almenys en aquest cas, era qüestió d’una mica més de paciència amb elles.
Quan han acabat els hem donat els regals que els portàvem de les nostres ciutats i, una altra sorpresa, elles (i el director) ens han fet també uns regals (unes estatuetes del Charminar i el Taj Mahal). També m’ha sorprès el fet que em sembla que és el primer cop que els sento dir “gràcies”.
No és que siguin uns desagraits però quan els hem donat alguna cosa relacionada amb la feina (ahir mateix els vaig regalar dos llibres d’informàtica i a una de les noies li vaig retocar un tros de la programació en VBA del seu full Excel) no han dit ni piu. Un somriure, això sí, però ja està. Ara bé, quan els regals han estat una cosa més de tipus personal llavors sí, moltíssimes gràcies per tot arreu i agraïments. Deixo les conclusions a l’aire.
Per als àvids de resultats concrets (jo m'incloc) la llista de coses que hem fet es podria resumir en:
1 - Una presentació -que han fet majoritàriament les noies seguint les nostres instruccions- per fer als possibles donants. Sembla poc (qui no és capaç de fer una presnetació en un matí??) però la dificultat aquí ha estat entendre ben bé què volien/necessitaven i explicar-los com fer, no només aquesta presentació, sino qualsevol altra.
2 - Una BBDD que està en aquests moments dissenyada i mig implementada per gestionar totes les donacions i el que està aconseguint cada una de les tres noies a nivell individual. Això és el que segurament ha anat millor perquè el noi d'informàtica, a pesar d'algunes dificultats de comunicació cultural, és força espavilat i té ganes de fer-ho. Hem aconsguit a més que una persona de IBM Hyderabad li doni un cop de mà si s'encalla les properes setmanes acabant la implementació. Haig de donar gràcies aquí a la Melanie perquè l'exmeple que em va donar del casal, encara que no l'hem reaprofitat directament, ha servit per a que entenguessin el model al que havien d'arribar.
3 - Una llista d'unes 70 accions categoritzades en diferent àrees per a que millorin la seva estratègia d'obtenció de fons. La majoria de coses són força bàsiques en realitat però és que no tenien res.
4 - Un nou model salarial en base a objectius per a les tres noies de manera que es sentin motivades a aconseguir més pasta. Això em temo que és el que més costarà d'implantar perquè elles estan molt contentes amb el seu salari fix. Però aquí sí que poca cosa podem fer, és decisió seva.
5 - Una sèrie de programets en Visual Basic per a manegar més eficientment la cerca d'informació en unes fulles Excel que fan servir per controlar les zones de la ciutat on han d'anar a buscar paper. Per a algú que sap VB segur que és una xorrada però jo que no sóc cap expert m'hi vaig tirar un matí ben llarg.
6 - I potser el més "tonto" i el que menys ens ha costat però que els pot ajudar més, que és el contacte amb varies organitzacions internacionals que es dediquen a recaptar fons i distribuir-los per organitzacions amb perfils exctament com el seu.
Demà ens han preparat una roda de premsa amb televisió i diaris locals que entre unes coses i altres em sembla que ens portarà tot el dia. Serà el punt final a l’aventura, però això ja ho explicaré demà.
Les noies: la Santochi (a l'esquerra) i la Suchita (a la dreta)
dimarts, 16 de març del 2010
La otra cara
En mi particular montaña rusa emocional, hoy toca descenso. Después de bastantes días convencido (autoconvencido?) de que estábamos dando un paso adelante, hoy ya no lo tengo tan claro. Supongo que es normal pasar por esto y solo indica que hay que tener paciencia, pero la paciencia no es mi fuerte.
Después de prometernos veinte veces que esta tarde lo tendrían todo preparado para hacer los ensayos de la presentación, cuando hemos ido no había nada hecho. Peor aún: gran sorpresa por haber aparecido en la oficina. No estoy seguro de cuál es el problema. ¿Se trata de que en realidad hay algo que no saben hacer y no se atreven a decirlo como me pasó con el informático, o se trata de que no tienen ninguna intención de hacerlo y para no decirnos que no, nos dicen que sí?
Mi compañero de proyecto opina que si ellos nos piden que les ayudemos a hacer algo, lo hacemos, y luego ellos no quieren hacer su parte es su responsabilidad, son ellos quienes tienen que decidir cuándo y cómo quieren poner en práctica las ayudas que les damos. Yo no sé si estoy de acuerdo.
A riesgo de adoptar una actitud paternalista, me parece que si vemos que hay algo que no funciona, al menos que no funciona bajo nuestra perspectiva de las cosas, es porque quizás hay algo más que pudiéramos haber hecho para acercarnos o tal vez porque no hemos sido capaces de entender más en profundidad qué necesitaban. Cierto es que el esfuerzo de comunicación entre dos tiene que venir de ambas partes para que funcione pero siendo nosotros los que estamos en una posición “privilegiada” (al menos en lo que a efectividad se refiere, no necesariamente en otras cosas) me pregunto si no deberíamos intentar enfocarlo de otra manera más allá del: “me has pedido esto, aquí lo tienes, si no lo coges es tu problema”. O tal vez sí, y lo único que hay que hacer es tener más paciencia (y más tiempo).
En todo caso, mañana es nuestro último día con ellos y ya no podemos cambiar nada más de lo que podamos haber cambiado, si es que hemos cambiado algo. Espero que para mañana sí hayan hecho algo (les he escrito un mail muy amable al respecto) y en todo caso el chico de informática sí que veo que va avanzando (poco a poco, pero lo hace) lo cuál siempre es un consuelo. Dentro de un mes le enviaré un mail a ver cómo está el sistema de implantado…
En el fondo, ellos dirían que el problema lo tengo yo por poner deseos y esperanzas en lo que hago. Si solo hiciera mi trabajo como un deber y tuviera mis objetivos en otra parte no me llevaría estos chascos. Pero me parece que en esto no comparto –del todo-su visión de las cosas. Prefiero tener chascos, y tener fe en que las acciones positivas acaban a la larga generando buenos resultados, aunque nosotros ya no estemos ahí para verlo.
En fin, siento el rollo sentimentaloide de hoy. Os dejo con una foto graciosa de un templo ambulante que nos hemos encontrado hoy en la calle. Nos ha hecho pagar unas rupias para hacerle la foto, así que supongo que es como haber hecho una ofrenda! La foto del principio es de Shiva.
Después de prometernos veinte veces que esta tarde lo tendrían todo preparado para hacer los ensayos de la presentación, cuando hemos ido no había nada hecho. Peor aún: gran sorpresa por haber aparecido en la oficina. No estoy seguro de cuál es el problema. ¿Se trata de que en realidad hay algo que no saben hacer y no se atreven a decirlo como me pasó con el informático, o se trata de que no tienen ninguna intención de hacerlo y para no decirnos que no, nos dicen que sí?
Mi compañero de proyecto opina que si ellos nos piden que les ayudemos a hacer algo, lo hacemos, y luego ellos no quieren hacer su parte es su responsabilidad, son ellos quienes tienen que decidir cuándo y cómo quieren poner en práctica las ayudas que les damos. Yo no sé si estoy de acuerdo.
A riesgo de adoptar una actitud paternalista, me parece que si vemos que hay algo que no funciona, al menos que no funciona bajo nuestra perspectiva de las cosas, es porque quizás hay algo más que pudiéramos haber hecho para acercarnos o tal vez porque no hemos sido capaces de entender más en profundidad qué necesitaban. Cierto es que el esfuerzo de comunicación entre dos tiene que venir de ambas partes para que funcione pero siendo nosotros los que estamos en una posición “privilegiada” (al menos en lo que a efectividad se refiere, no necesariamente en otras cosas) me pregunto si no deberíamos intentar enfocarlo de otra manera más allá del: “me has pedido esto, aquí lo tienes, si no lo coges es tu problema”. O tal vez sí, y lo único que hay que hacer es tener más paciencia (y más tiempo).
En todo caso, mañana es nuestro último día con ellos y ya no podemos cambiar nada más de lo que podamos haber cambiado, si es que hemos cambiado algo. Espero que para mañana sí hayan hecho algo (les he escrito un mail muy amable al respecto) y en todo caso el chico de informática sí que veo que va avanzando (poco a poco, pero lo hace) lo cuál siempre es un consuelo. Dentro de un mes le enviaré un mail a ver cómo está el sistema de implantado…
En el fondo, ellos dirían que el problema lo tengo yo por poner deseos y esperanzas en lo que hago. Si solo hiciera mi trabajo como un deber y tuviera mis objetivos en otra parte no me llevaría estos chascos. Pero me parece que en esto no comparto –del todo-su visión de las cosas. Prefiero tener chascos, y tener fe en que las acciones positivas acaban a la larga generando buenos resultados, aunque nosotros ya no estemos ahí para verlo.
En fin, siento el rollo sentimentaloide de hoy. Os dejo con una foto graciosa de un templo ambulante que nos hemos encontrado hoy en la calle. Nos ha hecho pagar unas rupias para hacerle la foto, así que supongo que es como haber hecho una ofrenda! La foto del principio es de Shiva.
dilluns, 15 de març del 2010
Compte enrere
Hem reservat el taxi de bon matí per assegurar que a la tarda el tindríem a l’hora per anar a veure els nens del casal. Hem donat l’adreça a la persona de l’hotel que se n’encarrega i ell ho ha gestionat tot. A l’hora convinguda, efectivament, estava el taxi esperant. Pugem, engega i comença a conduir. Al cap d’uns minuts hem vist que el carrer on érem no era ben bé el que recordàvem per anar al casal. Li preguntem al conductor: “Escolta.... saps, on vas?”. Resposta: “No”.
Fa un parell de setmanes això m’hauria sorprès. Ara ja no. Però no vull que sembli que només trobo defectes o coses estranyes a la gent d'aquí perquè no és el cas. Una de les coses que encara em sorprèn cada cop que parlo amb aquesta gent és el seu nivell de tolerància i receptivitat cap a altres idees. No és que “passin” i no els importi el que diguis, és que creuen sinecrament que cada un té diferents perspectives sobre la mateixa realitat i totes han de ser respectades. Es exemplar. Sens dubte ells han d’agafar una mica més la mentalitat de “la feina ben feta” però nosaltres també podem aprendre força d’algunes actituds (algunes).
El cap de setmana ha estat bàsicament de passejar una mica més per la ciutat i acostar-nos a aquelles parts que no coneixíem. En una de les sortides vam “descobrir” un temple no gaire gran però molt xulo, plè de imatges d’aquelles tan colorides, i amb unes representacions de Krishna molt curioses. Haig de dir també que hem descobert un parell de restuarants on el menjar m’ha fet millorar una mica l’opinió que tenia fins ara de la cuina hindú –una mica-. Per cert, que l’altre dia no sabia què hi havia rera el concepte de Kebab i ho vaig preguntar: Kebab és qualsevol cosa que poses a marinar i després al tandoori (un forn).
La feina ja la tenim pràcticament acabada, que no vol dir que estigui tot implementat perquè això trigaran encara unes setmanes a acabar-ho, però sembla que entenen el que han de fer per continuar i la utilitat que té. De fet, una de les coses que més ha costat –lesson learned- és arribar a saber què entenen i què no entenen perquè sempre diuen que sí a tot. Vaig estar tot un dia amb el noi d’informàtica repassant el disseny de la BBDD i el que s’havia de fer per implementar-ho; a tot em va dir que ok. Quan vaig tornar divendres no tenia res fet. No per mandra sino perquè realment no havia entès un parell de coses bàsiques i perquè m’havia dit que sí a coses que realment no sabia fer. I no és que sigui ruc, en absolut, és que no sap dir “no” ni “no ho sé” (ni ell ni ningú). Així que cal insistir molt (i fer-ho de manera que sigui poc violenta per a ells) per a arribar realment a un punt d’enteniment comú. Suposo que és una de les coses que s’esperava de noslatres de que aprenguéssim.
Avui també hem estat parlant amb l’encarregat de finances per a que faci una simulació del nou model de salari en base a objectius que ens van demanar que penséssim (això sí que pot costar més d’implantar...). I demà tenim la sessió de repàs de la presentació amb les noies. Nosaltres farem de donants i elles ens han de “convèncer” de donar diners per a l’organització amb les eines que vam estar parlant el dijous.
El millor de tot però ha passat aquesta tarda quan hem anat a donar els regals als nens. A vegades, amb tantes experiències i novetats, un oblida el motiu final pel qual està aquí (almenys el meu motiu) però estar amb els nois i poder interaccionar amb ells t’ho recorda sense matisos.
Hem portat caramels (uns 4 kg), bolígrafs, llapis de colors, una mena de plastidecors locals, bosses varies, alguns peluixs, galetes, gorres de beisball i.... els dos regals estrella: uns pots d’aquells per fer bombolles de sabó (gràcies Vanessa i Anna per la gran idea, s’han tornat bojos) i, com no, un bat de cricket dels “macus” “macus”.
Primer hem repartit els caramels i la mestressa de la casa els ha ensenyat tot el que havíem portat. Tots ells perfectament asseguts en ordre al terra i donant les gràcies per cada regal i pels caramels. Després els hem demanat que ens ensenyessin a jugar a a cricket per provar el nou bat. De fet, la mestressa només els deixa jugar els caps de setmana però ha fet una excpeció i els ha deixat jugar mitja hora amb nosaltres.
La veritat és que això del cricket és més difícil del que sembla. Per sort, els nois ens han tirat les boles com si fóssim crios de cinc anys i alguna encara hem encertat; honor salvat. Després hem estat parlant una estona amb ells i la veritat és que mai no hagués dit que aquests nens sortíen del carrer. Tots han estat molt educats, parlant un anglès molt correcte, fins i tot els més petits, amb moltes de ganes de jugar i de que els féssim fotos i el cert és que fins i tot amb la poca traça que tinc jo per manegar els nens (el Karl, com no, és un crack) m'ha passat la mitja hora molt depressa.
Ja queden pocs dies. Dimecres direm adeu i dijous farem els actes oficials a IBM. Coi si ha passat ràpid...
Fa un parell de setmanes això m’hauria sorprès. Ara ja no. Però no vull que sembli que només trobo defectes o coses estranyes a la gent d'aquí perquè no és el cas. Una de les coses que encara em sorprèn cada cop que parlo amb aquesta gent és el seu nivell de tolerància i receptivitat cap a altres idees. No és que “passin” i no els importi el que diguis, és que creuen sinecrament que cada un té diferents perspectives sobre la mateixa realitat i totes han de ser respectades. Es exemplar. Sens dubte ells han d’agafar una mica més la mentalitat de “la feina ben feta” però nosaltres també podem aprendre força d’algunes actituds (algunes).
El cap de setmana ha estat bàsicament de passejar una mica més per la ciutat i acostar-nos a aquelles parts que no coneixíem. En una de les sortides vam “descobrir” un temple no gaire gran però molt xulo, plè de imatges d’aquelles tan colorides, i amb unes representacions de Krishna molt curioses. Haig de dir també que hem descobert un parell de restuarants on el menjar m’ha fet millorar una mica l’opinió que tenia fins ara de la cuina hindú –una mica-. Per cert, que l’altre dia no sabia què hi havia rera el concepte de Kebab i ho vaig preguntar: Kebab és qualsevol cosa que poses a marinar i després al tandoori (un forn).
La feina ja la tenim pràcticament acabada, que no vol dir que estigui tot implementat perquè això trigaran encara unes setmanes a acabar-ho, però sembla que entenen el que han de fer per continuar i la utilitat que té. De fet, una de les coses que més ha costat –lesson learned- és arribar a saber què entenen i què no entenen perquè sempre diuen que sí a tot. Vaig estar tot un dia amb el noi d’informàtica repassant el disseny de la BBDD i el que s’havia de fer per implementar-ho; a tot em va dir que ok. Quan vaig tornar divendres no tenia res fet. No per mandra sino perquè realment no havia entès un parell de coses bàsiques i perquè m’havia dit que sí a coses que realment no sabia fer. I no és que sigui ruc, en absolut, és que no sap dir “no” ni “no ho sé” (ni ell ni ningú). Així que cal insistir molt (i fer-ho de manera que sigui poc violenta per a ells) per a arribar realment a un punt d’enteniment comú. Suposo que és una de les coses que s’esperava de noslatres de que aprenguéssim.
Avui també hem estat parlant amb l’encarregat de finances per a que faci una simulació del nou model de salari en base a objectius que ens van demanar que penséssim (això sí que pot costar més d’implantar...). I demà tenim la sessió de repàs de la presentació amb les noies. Nosaltres farem de donants i elles ens han de “convèncer” de donar diners per a l’organització amb les eines que vam estar parlant el dijous.
El millor de tot però ha passat aquesta tarda quan hem anat a donar els regals als nens. A vegades, amb tantes experiències i novetats, un oblida el motiu final pel qual està aquí (almenys el meu motiu) però estar amb els nois i poder interaccionar amb ells t’ho recorda sense matisos.
Hem portat caramels (uns 4 kg), bolígrafs, llapis de colors, una mena de plastidecors locals, bosses varies, alguns peluixs, galetes, gorres de beisball i.... els dos regals estrella: uns pots d’aquells per fer bombolles de sabó (gràcies Vanessa i Anna per la gran idea, s’han tornat bojos) i, com no, un bat de cricket dels “macus” “macus”.
Primer hem repartit els caramels i la mestressa de la casa els ha ensenyat tot el que havíem portat. Tots ells perfectament asseguts en ordre al terra i donant les gràcies per cada regal i pels caramels. Després els hem demanat que ens ensenyessin a jugar a a cricket per provar el nou bat. De fet, la mestressa només els deixa jugar els caps de setmana però ha fet una excpeció i els ha deixat jugar mitja hora amb nosaltres.
La veritat és que això del cricket és més difícil del que sembla. Per sort, els nois ens han tirat les boles com si fóssim crios de cinc anys i alguna encara hem encertat; honor salvat. Després hem estat parlant una estona amb ells i la veritat és que mai no hagués dit que aquests nens sortíen del carrer. Tots han estat molt educats, parlant un anglès molt correcte, fins i tot els més petits, amb moltes de ganes de jugar i de que els féssim fotos i el cert és que fins i tot amb la poca traça que tinc jo per manegar els nens (el Karl, com no, és un crack) m'ha passat la mitja hora molt depressa.
Ja queden pocs dies. Dimecres direm adeu i dijous farem els actes oficials a IBM. Coi si ha passat ràpid...
dijous, 11 de març del 2010
Workshop
Bueno, hoy hemos hecho el workshop para construir una buena presentación con las tres mosqueteras. Y creo que ha ido muy muy bien.
Han venido al hotel a las 10 y se han marchado casi a las 16:30. Teníamos una sala reservada en el séptimo piso -con proyector y todo!- para que estuvieran en un ambiente totalmente diferente del suyo. Con buenas vistas además: justo por encima de la nube de polución que hay arras de suelo.
Hemos empezado con un pequeño juego para generar buen ambiente. Ese que se trata de hacer 4 dibujos en una hoja de papel, 3 correspondiente a escenas reales de tu vida y uno de algo que no es verdad (y los demás tienen que adivinar qué es falso). La verdad es que ha sido curioso ver las cosas que dibujaban, era todo como muy infantil y obvio, pero ha sido muy divertido. Lo único que no he entendido es porque ninguna de las 3 ha considerado ni por un instante que yo podía haber subido al Everest!
Luego les hemos estado explicando qué es una buena presentación versus una que no lo es y les hemos ido poniendo ejercicios para que fueran consensuando una idea central, los puntos clave del mensaje, etc. Luego nos hemos puesto manos a la obra y con todo lo que habían ido apuntando hemos ido construyendo la presentación. Lo bueno ha sido que han sido ellas las que realmente han ido sacando las ideas y nosotros solo las hemos aconsejado, de manera que creo que la sienten realmente como suya, que era lo más importante.
No nos ha dado tiempo de acabarla ni de practicarla pero les hemos puesto deberes para el lunes para que completen los charts que faltan y practiquen para hacerla delante de nosotros antes de que nos vayamos.
Para acabar, hemos hecho otro juego que ayer probamos con los otros miembros del grupo y que nadie pudo completar. Parece una tontería pero es más difícil de lo que uno imagina. Se trata de coger un palo muy ligero (el título del juego es en realidad el “palo de helio”) y ponerlo encima de los dedos índices de los jugadores (ver la foto). El juego simplemente es llevar el palo hasta el suelo con la condición de que todos los dedos deben estar tocando siempre el palo. Y lo hemos conseguido! (aunque con 4 es más fácil que con 6 como lo intentamos ayer)
Mañana vamos a su oficina a trabajar con el informático, a ver qué ha podido hacer con los deberes que le pusimos. Tengo bastantes esperanzas, pero aquí nunca se sabe… Mañana también haré la pequeña película del recorrido hasta allí, espero que no sea muy mareante.
Os dejo una foto también de Karl y un servidor celebrando lo bien que creemos que ha ido la sesión.
Han venido al hotel a las 10 y se han marchado casi a las 16:30. Teníamos una sala reservada en el séptimo piso -con proyector y todo!- para que estuvieran en un ambiente totalmente diferente del suyo. Con buenas vistas además: justo por encima de la nube de polución que hay arras de suelo.
Hemos empezado con un pequeño juego para generar buen ambiente. Ese que se trata de hacer 4 dibujos en una hoja de papel, 3 correspondiente a escenas reales de tu vida y uno de algo que no es verdad (y los demás tienen que adivinar qué es falso). La verdad es que ha sido curioso ver las cosas que dibujaban, era todo como muy infantil y obvio, pero ha sido muy divertido. Lo único que no he entendido es porque ninguna de las 3 ha considerado ni por un instante que yo podía haber subido al Everest!
Luego les hemos estado explicando qué es una buena presentación versus una que no lo es y les hemos ido poniendo ejercicios para que fueran consensuando una idea central, los puntos clave del mensaje, etc. Luego nos hemos puesto manos a la obra y con todo lo que habían ido apuntando hemos ido construyendo la presentación. Lo bueno ha sido que han sido ellas las que realmente han ido sacando las ideas y nosotros solo las hemos aconsejado, de manera que creo que la sienten realmente como suya, que era lo más importante.
No nos ha dado tiempo de acabarla ni de practicarla pero les hemos puesto deberes para el lunes para que completen los charts que faltan y practiquen para hacerla delante de nosotros antes de que nos vayamos.
Para acabar, hemos hecho otro juego que ayer probamos con los otros miembros del grupo y que nadie pudo completar. Parece una tontería pero es más difícil de lo que uno imagina. Se trata de coger un palo muy ligero (el título del juego es en realidad el “palo de helio”) y ponerlo encima de los dedos índices de los jugadores (ver la foto). El juego simplemente es llevar el palo hasta el suelo con la condición de que todos los dedos deben estar tocando siempre el palo. Y lo hemos conseguido! (aunque con 4 es más fácil que con 6 como lo intentamos ayer)
Mañana vamos a su oficina a trabajar con el informático, a ver qué ha podido hacer con los deberes que le pusimos. Tengo bastantes esperanzas, pero aquí nunca se sabe… Mañana también haré la pequeña película del recorrido hasta allí, espero que no sea muy mareante.
Os dejo una foto también de Karl y un servidor celebrando lo bien que creemos que ha ido la sesión.
dimecres, 10 de març del 2010
Biryani
Avui haig de parlar una mica de menjars sino ja no sé si tindré temps per fer-ho i alguna cosa vull deixar escrita al respecte abans de marxar (no em queda gaire d’estar aquí en realitat!)
Després de quasi tres setmanes, em sembla que ja puc parlar del menjar amb un mínim coneixement de causa. El primer missatge és que la cuina canvia força segons la zona. El que menjem aquí a Hyderabad no s’assembla al que vam menjar a Goa i tots dos són diferents del que ens van oferir la Suchita i el seu marit, que venen s’una zona al nord de Calcuta (Kolkata, com diuen ells). El segon missatge és que em sembla que no l’enyoraré gaire el menjar...
L’especialitat número 1 de Hyderabad, reconeguda a tot el país és el Biryani. Quan erem a Goa i dèiem que estàvem a Hyderabad, la primera pregunta sempre era: “Ooh! I què tal el Biryani??”: “Genial! Genial! I tant!”. Bé, francament, jo no li acabo de trobar la gràcia, suposo que perquè vinc d’un entorn on es menja molt d’arròs, de moltes maneres i –en la meva opinió- molt bons. El Biryani no és més que arròs blanc amb pollastre (o be) amb una mica de salsa tipus curry i amb graus diferents de picant segons el restaurant. Que sí, està bé, però vaja...
El que sí que m’encanta són els “pans” que porten d’acompanyament. I quan dic acompanyament no em referixo només a com usem nosaltres el pa, sino que ells l’usen en la majoria de casos per agafar el menjar en sí ja que no fan servir coberts molts cops. Així que les “tortes” aquestes, les acabes usant per sucar i per agafar un tros de pollastre o el que sigui. Ara, que si en comptes d’usar el pa uses les mans cap problema. Gent menjant arròs directament amb les mans les que vulguis. Ho vaig provar el primer dia i prou; no pel tema d’embrutar-me les mans que m’és igual, però és que és relament molt més pràctic fer servir una forquilla o una cullera.
Tornant als pans, n’hi ha de varies menes però els més normals son el “Roti” i el “Naan” són els que trobes a tot arreu. No sabria especificar les diferències tècniques d’elaboració entre un i altre però de fet s’assemblen força, potser el Naan és una mica més tou. Tots dos te’ls serveixen en versió normal o amb mantega, a gust del consumidor. Molt bons en qualsevol cas.
El tema que encara no he arribat a desxifrar és el dels Kebabs. La meva idea de Kebab abans d’arribar aquí era el que es menja a qualsevol dels Donner Kebab que hi ha a les nostres ciutats, és a dir, columna de carn que es va coent poc a poc i de la qual en van fent tires per barrejar amb amanida i menjar dins d’un tros de pa. Però aquí em tenen una mica desconcertat perquè a pràcticament qualsevol cosa li diuen Kebab, sense que jo vegi un patró comú en els plats que porten aquest nom. Poden ser tant un tros de peix a la planxa acompanyat de verdures, com un pollastre embolicat en plan rollito de primavera, com Kebabs vegetals, que són verdures cuites,... L’única cosa en comú que tenen és que no porten salses (o poca) i que és cuit; apart d’això tot sembla que pugui ser un kebab.
Respecte a la qüestió dels picants, la veritat és que a aquestes alçades ja em rellisquen bastant. M’he acostumat tant a que tot piqui que ja no en faig cas. Els primers dies la sensació de picant no em deixava notar el gust de quasi res. Ara sí que noto més el gust de les coses i per tant puc dir que... està bé, però res més (pel meu gust, of course)
Tinc alguns plats més a explicar però per avui ja n’hi ha prou de gastronomia, crec que amb això ja queda registrat una mica de què va la cosa. Només un última foto d'unes herbes que sempre posen al final del menjar per a deixar un gust refrescant.
Avui hem estat tot el dia preparant la sessió de demà amb les 3 empleades. Tenim preparats un parell de jocs que hem practicat primer amb alguns dels altres membres de l’equip i, esperem!, ajudaran a crear una mica de bon ambient i facilitarà que treballen juntes. L'objectiu´és sortir de la sessió amb una presentació que totes tres se sentin còmodes presentant als posibles donants i que colaborin una mica més entre elles.
(Hem eliminat un dels jocs que consistia a crear algun objecte amb paper de diari per a que aguantés la caiguda d’un ou des d’una alçada d’uns dos metres. En les proves que hem fet, hem deixat la zona de la terrassa de l’hotel feta un petit caos... clar que, tenint en compte el seu concepte més que relaxat de netadat ambiental, potser no els ha importat gaire)
dimarts, 9 de març del 2010
Igualdad
Hoy he vivido uno de esos encontronazos inesperados con el tema de las castas.
Estábamos en la oficina de nuestro cliente (el próximo viernes haré fotos y un pequeño video del trayecto que hacemos cada día en el rickshaw) y hemos salido un momento a fuera a hacer un descanso. Sentado en el porche estaba el conductor particular del jefe. Tener jardinero, conductor o algún tipo de asistente particular aquí no es nada raro. Y parece ser que tampoco lo es en otros sitios del mundo: el sábado, en la fallida excursión de submarinismo, había un chico de Zimbabwe que aseguró no ser de ninguna buena familia en especial pero que tenía dos sirvientas y un jardinero en casa, y que eso era “normal”. Supongo que es normal en cualquier país donde haya desequilibrios de clases profundos como en estos.
Volviendo a la historia, mi compañero de proyecto Karl, que tiene una facilidad para enrollarse con cualquiera que se cruza en su camino como no había visto en nadie, se ha puesto a hablar con el conductor. Nos ha explicado que vive en una zona cercana al aeropuerto (si es la que vimos al pasar por ahí tela marinera) y después de charlar unos minutos le hemos dado la mano para despedirnos. Su reacción ha sido instantánea: nos ha cogido la mano que le tendíamos con sus dos manos como si estuviera sosteniendo un tesoro y la ha sostenido unos instantes.
“¿Pero qué haces?”, le hemos dicho de la manera más educada posible. “Es que yo estoy en la escala más baja de las castas y no os puedo dar la mano como los demás”, ha respondido. Todavía no me lo he quitado de la cabeza. Ahora seguro que os imagináis a un hombre mayor, harapiento, no muy limpio,… En absoluto. Es un chico joven, vestido como cualquier otro, con una sonrisa encantadora y con un trabajo tan digno como el de cualquier otro que es hacer de chofer. Y sin embargo no puede darle la mano a otra persona porque alguien decidió que él vale menos que los demás. Lo siento pero esto me supera, no encuentro justificación posible a esto por mucho que el libro que estoy leyendo ahora insista que este concepto de igualdad no es ninguna verdad universal sino una invención más o menos con sentido de la cultura occidental.
Hoy hemos acabado el diseño de la base de datos para el control de las aportaciones de cada empleado en función de los donantes y se lo he estado explicando al responsable de informática para que vaya pensando cómo implementarlo. Es un chico que parece bastante espabilado (no para de preguntarme por los mainframes!) y creo que lo ha entendido todo, pero tengo la sensación de que mucha proactividad no tiene (aunque esto me parece que podría decirse del 99% de la gente de por aquí). Le he puesto bastantes de deberes para el viernes para que empiece a implementar el sistema y se vaya responsabilizando del mismo. A ver qué acaba haciendo…
Mañana, mientras el chico de informática trabaja, nos dedicaremos a preparar una sesión para el jueves de “hacer equipo” con las tres empleadas. Se tratará de hacer entre todos las presentaciones de márqueting para ir a los potenciales donantes, ensayar cómo presentarlas y hacer algunos de esos juegos para crear un poco de espíritu de equipo, que más bien brilla por su ausencia.
Por cierto, no os enseño las presentaciones que han estado usando hasta ahora pero son todas tipo colores pastel, letras de títulos de telenovela, etc, etc. De hecho encaja con algunas de las decoraciones no estrictamente hindús que vimos el día que estuvimos en casa de una de estas chicas: fotos en marcos de corazones rodeados de flores de colores los más chillones posibles, muñecas llenas de lazos enormes,… en fin, lo que a la mayoría nos parecería una horterada monumental. Esto me recuerda un poco cuando estuve en Japón: encontrabas una tienda con los artículos de artesanía tradicional más bonitos que uno pudiera imaginar y, justo al lado, las cosas más kitsch que el mundo occidental es capaz de producir. Es como si estas culturas milenarias, cuando quieren adoptar alguna de las formas artísticas de nuestro mundo, solo se fijaran en aquello que para nosotros no vale ni un duro. Aunque habría que ver qué piensan ellos de las selecciones artísticas que hacemos nosotros de su cultura!
Las plegarias de hoy van pues para Saraswati, la diosa de las artes, para que nos ilumine a todos un poco en temas artísitcos. Y tal vez para que alguien me diga que ante algo como la musica no somos todos iguales.
(para los amigos de Barcelona: aunque insistáis en quejaros por la Renfe y los coles, yo que no sufriría ninguna de las dos cosas, me dais un poco de envidia con esto de la nevada!!!)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)