Compte enrere

Hem reservat el taxi de bon matí per assegurar que a la tarda el tindríem a l’hora per anar a veure els nens del casal. Hem donat l’adreça a la persona de l’hotel que se n’encarrega i ell ho ha gestionat tot. A l’hora convinguda, efectivament, estava el taxi esperant. Pugem, engega i comença a conduir. Al cap d’uns minuts hem vist que el carrer on érem no era ben bé el que recordàvem per anar al casal. Li preguntem al conductor: “Escolta.... saps, on vas?”. Resposta: “No”.

Fa un parell de setmanes això m’hauria sorprès. Ara ja no. Però no vull que sembli que només trobo defectes o coses estranyes a la gent d'aquí perquè no és el cas. Una de les coses que encara em sorprèn cada cop que parlo amb aquesta gent és el seu nivell de tolerància i receptivitat cap a altres idees. No és que “passin” i no els importi el que diguis, és que creuen sinecrament que cada un té diferents perspectives sobre la mateixa realitat i totes han de ser respectades. Es exemplar. Sens dubte ells han d’agafar una mica més la mentalitat de “la feina ben feta” però nosaltres també podem aprendre força d’algunes actituds (algunes).

El cap de setmana ha estat bàsicament de passejar una mica més per la ciutat i acostar-nos a aquelles parts que no coneixíem. En una de les sortides vam “descobrir” un temple no gaire gran però molt xulo, plè de imatges d’aquelles tan colorides, i amb unes representacions de Krishna molt curioses. Haig de dir també que hem descobert un parell de restuarants on el menjar m’ha fet millorar una mica l’opinió que tenia fins ara de la cuina hindú –una mica-. Per cert, que l’altre dia no sabia què hi havia rera el concepte de Kebab i ho vaig preguntar: Kebab és qualsevol cosa que poses a marinar i després al tandoori (un forn).



La feina ja la tenim pràcticament acabada, que no vol dir que estigui tot implementat perquè això trigaran encara unes setmanes a acabar-ho, però sembla que entenen el que han de fer per continuar i la utilitat que té. De fet, una de les coses que més ha costat –lesson learned- és arribar a saber què entenen i què no entenen perquè sempre diuen que sí a tot. Vaig estar tot un dia amb el noi d’informàtica repassant el disseny de la BBDD i el que s’havia de fer per implementar-ho; a tot em va dir que ok. Quan vaig tornar divendres no tenia res fet. No per mandra sino perquè realment no havia entès un parell de coses bàsiques i perquè m’havia dit que sí a coses que realment no sabia fer. I no és que sigui ruc, en absolut, és que no sap dir “no” ni “no ho sé” (ni ell ni ningú). Així que cal insistir molt (i fer-ho de manera que sigui poc violenta per a ells) per a arribar realment a un punt d’enteniment comú. Suposo que és una de les coses que s’esperava de noslatres de que aprenguéssim.

Avui també hem estat parlant amb l’encarregat de finances per a que faci una simulació del nou model de salari en base a objectius que ens van demanar que penséssim (això sí que pot costar més d’implantar...). I demà tenim la sessió de repàs de la presentació amb les noies. Nosaltres farem de donants i elles ens han de “convèncer” de donar diners per a l’organització amb les eines que vam estar parlant el dijous.

El millor de tot però ha passat aquesta tarda quan hem anat a donar els regals als nens. A vegades, amb tantes experiències i novetats, un oblida el motiu final pel qual està aquí (almenys el meu motiu) però estar amb els nois i poder interaccionar amb ells t’ho recorda sense matisos.

Hem portat caramels (uns 4 kg), bolígrafs, llapis de colors, una mena de plastidecors locals, bosses varies, alguns peluixs, galetes, gorres de beisball i.... els dos regals estrella: uns pots d’aquells per fer bombolles de sabó (gràcies Vanessa i Anna per la gran idea, s’han tornat bojos) i, com no, un bat de cricket dels “macus” “macus”.

Primer hem repartit els caramels i la mestressa de la casa els ha ensenyat tot el que havíem portat. Tots ells perfectament asseguts en ordre al terra i donant les gràcies per cada regal i pels caramels. Després els hem demanat que ens ensenyessin a jugar a a cricket per provar el nou bat. De fet, la mestressa només els deixa jugar els caps de setmana però ha fet una excpeció i els ha deixat jugar mitja hora amb nosaltres.

La veritat és que això del cricket és més difícil del que sembla. Per sort, els nois ens han tirat les boles com si fóssim crios de cinc anys i alguna encara hem encertat; honor salvat. Després hem estat parlant una estona amb ells i la veritat és que mai no hagués dit que aquests nens sortíen del carrer. Tots han estat molt educats, parlant un anglès molt correcte, fins i tot els més petits, amb moltes de ganes de jugar i de que els féssim fotos i el cert és que fins i tot amb la poca traça que tinc jo per manegar els nens (el Karl, com no, és un crack) m'ha passat la mitja hora molt depressa.



Ja queden pocs dies. Dimecres direm adeu i dijous farem els actes oficials a IBM. Coi si ha passat ràpid...